Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/11/2010

Primer ho va dir amb el cor, després amb els llavis, tímidament. Un «t’estimo» amb prou feines audible va trencar el silenci de la unitat de cures intensives. Ella va adonar-se, per primer cop, que mai fins aleshores no li havia dit a son pare que l’estimava. L’alegre companyonia de la infància havia donat pas, durant la seva adolescència rebel, a estèrils baralles sobre l’hora de tornar als vespres. Després havien fet les paus, però només en la maduresa havia entès que per al seu pare ella era el més important. Massa tard, ara ell –insensible a tot– ja no podia sentir-la.
No parlem per vergonya, per covardia, per prudència, per orgull, per càlcul. Callem per tal de fer parlar, per a mostrar irritació, per indiferència o per menyspreu. De vegades, però, callem perquè no tenim res a dir, que és la millor raó per a fer-ho.
Diuen que som amos del que callem i esclaus del que diem. I tanmateix, qui no s’ha penedit algun cop, amargament, de no haver parlat o de no haver-ho fet a temps? Uns cops parlem massa, altres massa poc, massa aviat o massa tard. A voltes ho fem de manera inconvenient: el contingut o el to no són adequats. En altres ocasions no encertem el context o la persona. Per això els més prudents sostenen que la major riquesa que podem atresorar són les paraules equivocades que no han sortit mai de la nostra boca. Però què passa amb aquelles que sí que hauríem d’haver dit?
Segons els contextos, les paraules no dites es converteixen en fracassos o malentesos, per allò de qui calla consent. Però tot plegat té remei una hora o una altra. Només són greus els silencis irremeiables: allò que no hem dit a les persones a qui hem estimat i que encara duem dins del cor. Pensem –equivocadament– que les persones que tenim més a la vora, les quals saben de l’afecte que els tenim, no necessiten que els el manifestem amb paraules. Creiem que l’afecte veu i sent fins i tot el que no és ni visible ni audible perquè el llenguatge de l’amor no s’expressa només amb mots. Passen els dies i els anys sense que ho notem i un bon dia ens adonem que ja no hi són. Aleshores percebem que la seva absència és viva de records: de converses, de mirades i d’accions. I també és en aquest moment que recordem allò que no els vàrem dir en vida i que ara, avui, amb flors a la mà, els volem dir amb paraules mudes damunt de les seves tombes.

Read Full Post »