Un home, en emprendre un viatge, crida els seus servidors i els confia els seus béns. A un li dóna cinc euros, a un altre dos i a un altre un, segons les respectives capacitats, i els diu que hi negociïn. En tornar troba que el que n’havia rebut cinc n’ha guanyat cinc més i el que dos, dos més. Però el que només n’havia rebut un no n’ha tret cap rendiment –temorós de perdre’l, l’ha guardat sota la rajola– i sols retorna el capital íntegre. El senyor felicita els dos primers servents i amonesta el darrer tot dient: –Servent mandrós i dolent, almenys podries haver dipositat els diners en un banc, perquè jo ara pogués rebre els interessos! Aleshores ordena que li prenguin l’únic euro que té. Ho fa amb aquestes paraules: –Prengueu-li el seu euro i doneu-li al que en té deu, perquè a tots el que tenen se’ls donarà més i tindran en abundància. Als qui no tenen se’ls prendrà fins i tot el que tenen.
Aquesta paràbola, que trec i adapto lliurement de Mateu 25, 14-30 conté, a ulls de moltes persones, una exemplar descripció del capitalisme. No ho discutiré. Fossin les que fossin les intencions de l’apòstol en escriure el text, el cas és que ho contempla pràcticament tot: l’objectiu d’increment del capital –sigui amb el treball, sigui amb l’especulació, això no s’indica–, la institució bancària, l’interès, etc. Però sobretot explicita els resultats: els més rics veuen incrementat el seu bé i els més pobres el veuen disminuït o el perden del tot.
La paràbola escau molt a la crisi econòmica actual, creada per l’afany de riqueses dels més rics però que, com sempre, pagaran els més pobres. Els estats –l’estat som tots– han posat els diners perquè el sistema bancari no s’enfonsi i els de sempre puguin continuar tirant de beta, i ara els poderosos d’arreu, perfectament conxorxats, estan obligant els governs a la involució social i laboral, promovent el retorn de la classe obrera a les condicions de servitud del segle XIX. No és estrany que, en iniciar-se aquesta crisi sortís un llibre titulat El Capital, una defensa de l’home. El que sobta és que el seu autor sigui l’arquebisbe de Munich: Reinhard Marx. Confesso que em congratulo de la notícia i que tinc moltes ganes de llegir-lo. A fe que convenia que una institució que té per sagrats textos com «No es pot servir al mateix temps Déu i el diner» (Mt 6,24), digués alguna cosa sobre la deshumanització, la manca d’equitat i de moral d’un sistema econòmic que només contempla el món i les relacions humanes a través dels ulls d’una caixa registradora.
Ramon Camats 
Hermenèutica molt poc convincent. Per veure el significat de la paràbola dins del context, llegeix Matthew Poole o un comentari covenanter escocès.
Aquest és el text de la paràbola traduït del grec, compte, i és Paraula de Déu, no adaptable:
(14) Perquè el regne dels cels és com un home que havia de marxar de viatge i va cridar els seus servents i els va lliurar els seus béns.
(15) I a un li va donar cinc talents, a un altre dos i a l’altre un, a cadascú segons la seva pròpia capacitat. I després va marxar de viatge.
(16) I el qui havia rebut cinc talents se n’anà i va negociar amb ells i va fer cinc talents més.
(17) Igualment així el qui n’havia rebut dos, ell també va guanyar dos talents més.
(18) Però el qui n’havia rebut un, se n’anà i va fer un clot a terra i hi va colgar el diner del seu senyor.
(19) I després de molt temps va arribar el senyor d’aquells servents i va passar comptes amb ells.
(20) I es va presentar el qui havia rebut cinc talents i va dur cinc talents més, dient: Senyor, em vas donar cinc talents; heus aquí, he guanyat cinc talents més.
(21) I el seu senyor li digué: Ben fet, servent bo i fidel. Has estat fidel sobre poc, et posaré sobre molt. Entra en el goig del teu senyor.
(22) I es va presentar també el qui havia rebut dos talents i digué: Senyor, em vas donar dos talents; heus aquí, he guanyat dos talents més.
(23) El seu senyor li digué: Ben fet, servent bo i fidel. Has estat fidel sobre poc, et posaré sobre molt. Entra en el goig del teu senyor.
(24) I es va presentar també el qui havia rebut un talent i digué: Senyor, sé que ets un home sever, que segues on no has sembrat i reculls d’on no has escampat.
(25) I vaig tenir por i me’n vaig anar a colgar el teu talent a terra. Mira, aquí tens el que és teu.
(26) I el seu senyor respongué i li digué: Servent dolent i gandul! ¿Sabies que sego on no he sembrat i recullo d’on no he escampat?
(27) Doncs, et calia ficar el meu diner als banquers, i en tornar jo hauria rebut el que és meu amb l’interès.
(28) Preneu-li, doncs, el talent, i doneu-lo al qui té els deu talents.
(29) Perquè a tot aquell qui té, li serà donat i tindrà en abundor, però al qui no té, fins allò que té li serà pres.
(30) I el servent inútil, llanceu-lo a la fosca de fora. Allí serà el plor i el cruixit de les dents. Mateu 25:14-30 BibCat
Ramon, se’m fa difícil entendre la teua capacitat de sintetitzar tant la transversalitat dels coneixements com la verticalitat de la història humana, per fer cap a una reflexió concreta i candent. Aquest n’es un exemple més. Gràcies!!!