LA FEBRE D’OR (ECONOMIA I POLÍTICA)

Recorden vostès la pel•lícula El tresor de Sierra Madre, de 1947, protagonitzada per Humprhey Bogart? S’hi explicava la història de tres buscadors d’or que, en el seu afany vivien els goigs de la riquesa, les inquietuds de la pèrdua i el robatori, i acabaven amb un guany irrisori que, tanmateix, els permetia recuperar una mica la dignitat perduda. Aquest film, signat pel genial John Huston, és una magnífica al•legoria de la condició humana que val la pena tornar a veure. És possible que, salvant les distàncies, les peripècies dels personatges siguin reviscudes de nou. Darrerament, a causa de l’elevat atur i la pujada espectacular del preu –un 300% en els darrers sis anys− la febre d’or ha tornat als Estats Units: centenars d’individus busquen el daurat metall als antics jaciments actius durant els segle XIX.
Els nous cercadors solen haver perdut la feina i viatgen cap al riu San Gabriel de Califòrnia confiats de fer-se rics. Idèntic interès, però sense moure’s de casa, tenen les persones que, arreu del món, estan convertint en or els seus estalvis. La inflació del valor del metall fa creure a molts que es tracta d’una inversió segura i rendible: «Si compro avui i venc demà, guanyo tant…» es diuen els petits especuladors. Ignoren que no és or tot el que lluu i que, en qualsevol cas, tot el que puja baixa. Altrament dit, que l’or d’avui pot ser plom demà i que amb el vil metall pot passar el mateix que amb la més humil argila, de la qual estan fets els totxos. Igual que passà amb els immobles, es pot estar creant una bombolla que un dia o altre esclati als dits dels avariciosos.

Si em volen fer cas, no caiguin en el parany de l’avidesa ni en la creença de la seguretat; si tenen un anell d’or o fins i tot una modesta cadeneta, no els venguin encara que valguin més a pes que no pas en joia. Pensin que el valor sentimental no té preu –especialment si són regals− i que, de tota manera al final totes les coses tornen a lloc. Pensin també en les vicissituds del protagonista de la novel•la La febre d’or, de Narcís Oller. El menestral Gil Foix deixa el seu ofici de fuster per esdevenir un ric burgès gràcies a la traça i astúcia que exhibeix en els seus moviments borsaris. La cosa, com ja preveuen els seus familiars més assenyats, acaba com havia d’acabar: amb el protagonista tornant al seu antic ofici de fuster i completament arruïnat. Les tres parts que té el llibre són una metàfora tant de la vida com de les conseqüències de l’ambició i l’avarícia: la pujada, l’èxit i l’estimbada. Posats a dir, aquest és l’esquema de totes les crisis econòmiques, que podem exemplificar amb la darrera.
Resumint molt es pot dir que la liberalització del sòl, feta pel darrer govern Aznar, va aixecar la veda de l’especulació immobiliària. Es pot construir a tot arreu. Els ajuntaments contents perquè ingressaran molts diners, els constructors encara més, les immobiliàries fregant-se les mans i els bancs i caixes disposant-se a dirigir el concert monocorde de la formigonera amb la batuta de la paleta. Crèdits concedits sense criteri, només fonamentats en la idea que si el client hipotecat no paga, li prendrem el pis, que augmenta de valor sense parar, i a sobre encara ens deurà el que encara no ha pagat per un pis que ja no té. Negoci rodó feia la banca, amb tot plegat. I mentrestant el negoci de l’especulació construïa un magnífic castell de cartes que, com l’estafa de la piràmide, ha caigut quan hom s’ha adonat que el castell sencer –quina ironia, tractant-se del negoci de la construcció− no tenia fonaments i se sostenia en l’aire… Ara que cal pagar els plats trencats són els treballadors els que han rebut la factura. No solament han hagut de comprar pisos sobrevalorats a preus exorbitants, que ara ja no valen ni la meitat del seu preu, sinó que, enmig d’un atur creixent, ara corren en perill de perdre la feina, cosa a la qual ajuda el govern amb mesures per tal d’abaratir l’acomiadament… No fos cas que alguns dels que han provocat la crisi haguessin de pagar-la.
La Febre d’Or no és únicament el títol del llibre de Narcís Oller, sinó que descriu el tarannà d’un període històric: el darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període d’expansió gràcies a l’increment del mercat espanyol i, també, a mesures proteccionistes que li atorgaven l’exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les Filipines. També van progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la llana a Sabadell i Terrassa. El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de crèdit, com el Banc Hispano-Colonial i de l’expansió de la borsa. Els guanys aconseguits van induir les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que s’han anomenat els de la “febre d’or”, a fer inversions borsàries cada vegada més arriscades i irracionals. La febre d’or va culminar amb la fallida d’importants institucions financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de rebot, va portar la indústria a la crisi.
Així, La Febre d’Or d’Oller té una base històrica i alhora el caràcter d’un auguri funest. Barcelona va tenir una febrada d’or entre els anys 1880 i 1881, en forma d’embogida especulació borsària.  A l’estat espanyol i fins i tot arreu del món, la darrera febrada ha durat prop de deu anys i ara estem en plena convalescència. Val la pena llegir el llibre, demostra una veritat molt vella: l’obsessió pels diners i la pruïja de l’enriquiment fàcil provoquen, sempre, moviments de caiguda ascensional.