NO VAS BEN VESTIT SI NO SOMRIUS

Fins i tot el lleig...

La frase del títol no és pas meva sinó de Ferran Aixalà, membre del grup de teatre i animació «Encara farem salat». La va penjar dimecres passat al mur del seu Facebook. En llegir-la vaig pensar que feia per ell. En efecte, en aquest sentit –ep, i també en el literal− en Ferran sempre va mudat.
Quan volem causar bona impressió ens vestim amb la roba que ens escau millor. I en qualsevol cas, sempre intentem anar arreglats, per nosaltres mateixos i també per cortesia cap als altres. La roba, tanmateix, és un element de distinció: no tothom té els mateixos diners i no pot anar a la darrera moda sempre. En canvi, el somriure és universal; rics i pobres poden dur el mateix, i sempre els escau bé. Un somriure ben portat, de fet, estalvia la correcció de la roba, fins i tot la del rostre. No tots els individus tenen les faccions agradables i ni tant sols regulars. Malgrat tot, paradoxalment, un somriure radiant fa bonica la persona més lletja.
El rostre d’una persona, com la roba que du, pot tenir arrugues. El cas és que n’hi ha al rostre que no són pas productes de l’edat sinó de l’enregistrament perpetu que la pell del cos fa de l’optimisme i l’alegria que el seu portador exhibeix. Diuen que a partir d’una certa edat tots tenim el rostre que ens mereixem. Per això, les arrugues de l’alegria no són pas una penyora sinó un trofeu.
Mai no he entès les persones volgudament serioses, aquelles que pensen que cal anar per la vida amb un semblant adust i sever. Si parlo amb elles sempre em diuen que un rostre greu inspira respecte i fins i tot confiança: ningú no es pren seriosament les persones que somriuen sempre i, d’altra banda, la vida –i sobretot la feina, el treball productiu− és una cosa que no admet frivolitats de cap mena. El prototipus simbòlic d’aquesta mena d’individus es troba a la literatura. Un personatge de la novel•la d’Umberto Eco El nom de la rosa, de nom Jorge de Burgos, antic bibliotecari del monestir on passen els fets, arriba fins l’assassinat per tal d’impedir que un llibre de la biblioteca sigui llegit pels monjos de la comunitat. El llibre –avui lamentablement desaparegut− és el segon de la Poètica d’Aristòtil, que tractava de la comèdia, això és, del riure. No cal dir que els recomano que llegeixin tant el d’Eco com el primer llibre de la Poètica d’Aristòtil –que sí que es conserva−, el qual tracta de la tragèdia.

Nu i tot...

Tornem al tema, però: jo penso que les persones d’aquesta mena estan completament equivocades. De la mateixa manera que la desconfiança genera desconfiança, un somriure tendeix a ser correspost per aquells que el reben i en gaudeixen. És una d’aquelles coses que tenen tornada i, a més, no costen res: un somriure enriqueix aquell qui el rep –n’hi ha que es consideren més ben pagats amb un que no pas amb diners− i en canvi no empobreix gens aquell que el regala.

Nua i tot...

La vida no és una tragèdia, com alguns s’esforcen a dir. Podria admetre, això sí, que és una mena de tragicomèdia, amb estones de tota mena. I en qualsevol cas, s’ha de somriure sempre a l’adversitat; i cal fer-ho fins que no es rendeixi. Si els fa mal alguna cosa, i encara que els faci mal l’ànima, tractin de somriure. No solament perquè el somriure té un efecte de fora endins –a còpia de somriure ens alegrem−, sinó també perquè encara que al principi ens surti un somriure una mica trist, no hi ha res més trist que la desgràcia de no saber somriure.
Fem malament de subestimar el poder d’una paraula amable, d’una orella atenta, d’un compliment sincer, d’un somriure gratuït…

Nua i tot…

Nu i tot…

Fins i tot el lleig…