NO FOTRE NOSA (POLÍTIC)

Una vegada vaig sentir algú que deia que l’onzè manament de la llei de Déu era no destorbar. Vaig pensar que es tractava d’una collonada. Els anys i una mica d’experiència m’han fet adonar del contrari.
A la vida és tant important fer les coses bé com fer-les oportunament. Com diu l’Escriptura, hi ha temps per a tot i un temps per a cada cosa. El que resulta difícil és entendre la primera i encertar la segona. El fet és que a les persones ens costa adonar-nos que alguns cops fem nosa als altres; que la nostra presència o la nostra intervenció, pel que provoca o pel que impedeix, és innecessària, inoportuna o pertorbadora. Exemples en trobem a cabassos: l’espelma, voluntària o no, conscient o no, dels amors d’una parelleta, el marmessor testamentari que, volent vetllar perquè es compleixi la voluntat del difunt, obstrueix l’entesa amistosa dels hereus, i la sogra, que me’n dieu de la sogra, el prototipus dels dijous humans!
En política, on el més ruc es creu imprescindible, costa molt adonar-se que es fa nosa. Els líders dels partits o els candidats que s’han presentat a unes eleccions, per bé que hagin fet correctament la seva feina i fins i tot ho hagin fet exitosament, sempre arriba un moment que han de donar pas a altres.

És llei de vida, sigui perquè l’edat recomana el recanvi, sigui perquè és imprescindible que les noves generacions conservin la il•lusió de la possibilitat de promoció pròpia, sigui perquè el canvi ve imposat pel desgast públic del personatge –especialment si és per errors no forçats−, cal renovar la cartellera electoral i/o directiva. És en aquest moment quan es fa visible la dignitat i el grau de consciència política dels individus que han de cedir el seu lloc a altres. També es fa visible aleshores si l’organització és viva, diversa, plena d’individus amb possibilitats reals, o és només una piràmide buida on només els de més amunt –la colleta, els que remenen les cireres− tenen alguna possibilitat. I és també en aquest moment que es veu si l’organització té ben resolt el problema successori o de relleu intern. Si el líder és carismàtic tot plegat resulta molt difícil, car no és possible la rutinització del carisma. Es va veure amb el difícil part del successor de Pujol, el qual va decapitar tot possible hereu fins que les circumstàncies i l’edat el van obligar a deixar el ceptre. Si no hi ha líder carismàtic al davant, és més fàcil establir una rutina successòria: cada un nombre determinat d’anys, de legislatures o de conteses electorals guanyades o perdudes hom procedeix a substituir la primera línia de la graella. Exemples de tot plegat són fàcils de trobar. Des de líders que han aguantat fins al final, resistint-se a totes les pressions perquè marxessin, fins a altres que, encara en plenitud de forces, han sabut retirar-se a temps.
L’art de no destorbar s’aplica a tots els ordres de la vida. Consisteix, d’una banda, en una certa discreció natural i de l’altra, en una qüestió de càlcul racional, per bé que sovint s’hagi de comptar amb les emocions més profundes. Es tracta de sospesar els interessos en joc, els propis i els de l’altre o altres. Si hom és requerit s’hi ha de ser, però si no és el cas cal posar pel davant l’interès dels altres. El millor exemple que conec no pertany a la vida real sinó a la literatura. És el del personatge teatral Cyrano de Bergerac, del dramaturg francès Edmond Rostand.
Cyrano és lleig, té un nas descomunal que suscita les burles dels homes i el menyspreu enjogassat de les dones. Als primers els combat amb l’espasa i de les segones se n’aparta, humiliat. Però Cyrano està enamorat de Rosaura, una jove molt bella, a qui mai no es declararà. Hi ha un altre pretendent, Christian, un jove gascó de molta presència però de poques paraules. A Rosaura, és clar, li agrada Christian, però aquest, tot i la seva galanesa, no hi té res a fer perquè no troba les paraules acariciadores que facin valer el seu amor. Serà Cyrano qui les hi proporcionarà d’amagat, generosament, perquè sap que ella pot ser feliç amb el jove però no amb ell mateix. Cyrano, doncs, sacrifica la seva felicitat a l’altar d’aquella a qui estima, altres dirien que el seu esperit valent és feliç fent la felicitat d’ella. Amb l’ànima sagnant d’una ferida mai no confessada obertament, dirà, al final d’una escena: «Donaria el meu cor per la teva alegria… / Oh, només que pogués sentir de lluny l’inici / d’un riure que ha nascut del meu dolç sacrifici!»