I, finalment, quant a les relacions, la liquidesa –que no liquiditat–, dels vincles afectius, és ja gairebé norma. ¿Era possible, al capdavall, que cap aspecte de la vida humana restés exempt del que és un tret de la societat? Amor efímer, volàtil i sense duració, per bé que els amants se’l jurin etern. Es deia, fa temps, que donar el primer petó era fàcil, tant com difícil donar el darrer. Ara la facilitat s’ha estès als dos.

Però l’alternativa presentada, encara que serveix de base dramàtica de l’obra, en realitat no és certa. Hamlet –aparentment decidit a la revenja– no fa més que ajornar-la una vegada i una altra: un cop és perquè dubta de la veritat del que ha dit el fantasma del seu pare, un altre perquè, quan té ocasió de matar-lo, Claudi està resant i Hamlet no vol enviar-lo directament al cel. Hamlet, en realitat, és més que un cagadubtes, és un cagat, incapaç d’actuar en el seu propi interès. Només al final de l’obra, quan ja literalment es veu morir –ferit per l’espasa enverinada de Laertes– fa allò que volia fer des del principi i provoca la mort de l’assassí del seu pare, aconseguint que s’emmetzini al seu torn. El seu cas és el de moltes persones, tant de forma individual com col•lectiva, que, prou espavilades per a analitzar correctament un problema i destres per a enginyar una estratègia adient, són incapaces de dur a terme l’acció decidida i endemés necessària.

Exemples en podem trobar a cabassos: els treballadors que entomen les retallades de drets laborals amb poca més reacció que un sospir i l’acotament del cap; els catalans que, genuflexos, soferts i resignats com sempre, veiem retallada la nostra ja minsa autonomia política i financera per un govern gasiu i malagradós, el qual només aspira a fagocitar tota dissidència i a anular tota diferència; les classes mitjanes i baixes d’arreu, que veuen disminuït un estat de benestar construït amb el seu esforç i fet malbé per l’especulació i l’avarícia d’altres, callen i paguen… Tots pensen, sense explicitar-ho, que és millor aguantar per si les coses s’arreglen soles, com si l’estoïcisme fatalista –consistent a pensar que no hi ha res a fer– fos l’única solució; que és millor no lluitar, com si fos possible evitar una batalla quan en realitat només es pot ajornar, per a benefici de l’eventual contrincant…

Dels reis d’orient (dels altres no cal esperar res sinó la seva abdicació) n’esperem tot sense fer res. Però alguns regals, com la justícia, l’equitat o la independència, cal merèixer-los. I l’única prova que hom n’és digne és que lluita per ells.

Hamlet:

To be, or not to be: that is the question:

Whether ’tis nobler in the mind to suffer

The slings and arrows of outrageous fortune,

Or to take arms against a sea of troubles,

And by opposing end them? To die: to sleep;

No more; and by a sleep to say we end

The heart-ache and the thousand natural shocks

That flesh is heir to, ’tis a consummation,

Devoutly to be wish’d. To die, to sleep;

To sleep: perchance to dream: ay, there’s the rub;

Piaget explica que una etapa decisiva en la maduració intel•lectual dels humans consisteix a adquirir i comprendre, ja en la infància, la noció bàsica del principi de no contradicció. Tanmateix, persones intel•lectualment madures i que ocupen càrrecs polítics de responsabilitat, posen sovint en entredit la raó i la lògica amb les seves paraules i les seves accions. Un dia afirmen o fan una cosa i l’endemà diuen o fan la contrària mentre sostenen, amb una aparent bona fe, que no hi ha cap incompatibilitat en el seu capteniment, que «coherència» és el seu mot d’ordre i que, en qualsevol cas, el que fan o diuen ara es desprèn del que han executat o manifestat abans.

Aquest exercici intel•lectual tan interessant s’anomena «pensadoble». El mot, que manllevo de George Orwell, es refereix a la facultat de capir amb la ment dues doctrines contràries entre si i acceptar-les alhora com a vertaderes. Com és sabut, aquesta destresa és bàsica en política; només gràcies a ella podem defensar la llibertat i alhora construir les condicions de la servitud; és per ella que ens omplim de pau la boca mentre amb les mans fem la guerra; és gràcies a la pensadoble, també, que alguns poden sostenir que per a superar la crisi cal empobrir els que són més pobres i enriquir els que són més rics, apujant els impostos que paguen els primers i deixant impunes els evasors fiscals -normalment són els segons-; és gràcies a la mateixa pensadoble que podem dir que retallar és la millor manera de cosir, que el govern dels millors és el govern dels que pitjor governen.

El polític, en mentir, realitza un acte mental molt singular: fa un ús conscient i deliberat de la mentida mentre manté el complet convenciment que està actuant amb honradesa. Això no és pas hipocresia, sinó «pensadoble». Aquesta «virtut» política, que malauradament està bastant estesa entre la població, no consisteix només a fer coexistir en el propi pensament la mentida i la veritat o en l’acció l’ésser i el no res. Inclou també l’habilitat d’oblidar-se de tot el que, en un moment donat, ha esdevingut inconvenient i, alhora ser capaç de recordar-ho quan torna a ser necessari. Es tracta d’un autocontrol del pensament que permet -prèvia compartimentació de l’esperit- l’adaptació immediata i automàtica a les circumstàncies canviants i a la voluntat d’aquells davant dels quals no solament ens traiem el barret sinó també el cap.

Exercir la pensadoble, en fi, és jugar constantment al gat i a la rata amb la veritat, és estar coquetejant d’una manera permanent amb el món real, amb la dissonància entre els dits i els fets. Es tracta de ventar les paraules que, buidades de significat, permetran sincronitzar impunement el sí i el no.