LA SAGETA D'EROS

Fa molt temps em van dir que Pegaso era un cavall amb ales i volava; havia nascut de la sang vessada del cap de la Gorgona –aquella, la mirada de la qual convertia en pedra– quan Perseu li havia tallat. Després vaig descobrir que no era més que el nom d’una de les vuitanta-vuit constel•lacions conegudes. També em van dir que Zeus era el senyor dels llamps i dels trons i alhora el rei dels déus que habiten el cim de l’Olimp. Però després vaig saber que això de la meteorologia anava d’una altra manera, i que no plou o fa sol pel caprici de ningú, per molt enlairat que estigui, i que els déus de la mitologia no eren més que productes de la nostra imaginació i de la necessitat de trobar explicacions fàcils a tot el que passa i a tot el que ens passa. Que n’era de fàcil, i còmode, dir que si no podíem sortir a pescar perquè feia mala maror era perquè havíem ofès Posidó i ara ens tocava penitència i sacrifici. I també, que reconfortant que resultava poder dir que si havíem patit un atac d’ira furiosa era perquè Ares, el déu de la guerra, s’havia possessionat del nostre pit! I que bonic dir que ens havíem enamorat perquè Eros, el déu de l’amor (Cupido per als romans) ens havia ferit amb la seva sageta!
Però el Logos va superar el Mite, l’explicació racional, madura, adulta, assenyada, va arraconar l’explicació primitiva, infantil, irracional, que els nostres avantpassats, ignorants ells, havien inventat. La ciència ha superat el mite, ens dèiem. La Il•lustració ens va alliberar de la superstició i la ignorància. D’aleshores ençà ja no podíem creure que hi havia unes divinitats que tot ho governaven i que, si ens atrevíem a desafiar-les, ens anorreaven amb la seva fúria. Que bonic que era, oi? Donava confiança creure’ns tan racionals. I així, alhora que ens alliberàvem dels déus de sempre i ens tornàvem ateus o agnòstics, imperceptiblement ens anàvem fent creients devotíssims d’un nou panteó religiós. Els nous déus són els Mercats (genuflexió obligada) amb diferents catedrals, que anomenem genèricament Borses; i uns nous sacerdots: els economistes, amb els corresponents escolanets: els polítics; i una secta poderosa i influent: les agències de qualificació de riscs; i una religió universal: el capitalisme…
Ara, com passava abans, ningú no gosa irritar els déus, ni ofendre els seus sacerdots, ni desobeir els seus oracles. Tornem, com els antics grecs, a creure que la hybris de pensar per compte propi i desobeir els déus, du aparellada la Nèmesi del càstig diví… en el nostre cas actualitzat a més crisi, més atur i més estancament. Paraula de Déu.
Què se n’ha fet de la racionalitat que pregonàvem? On para el seny? Oh raó, per què has abandonat els éssers humans? És que la follia de la nova fe, els dogmes de la qual ningú no qüestiona, ens ha fet cecs, i sords, i muts?

About these ads