ZONA PÚB(L)ICA

El tanga ha mort. Visca el tanga! Aquest sembla ser el missatge que pensa difondre la imminent fira internacional de llenceria que tindrà lloc a París. El tanga ha estat sempre una peça de roba molt comuna en certes tribus primitives. Servia només per a amagar o protegir els òrgans sexuals. Entre nosaltres va començar a posar-se de moda fa uns trenta anys. Si ara es perd el seu ús, haurà mort jove. El cas és que des del principi la seva difusió es va deure a diversos factors i interessos. D’una banda, la progressiva minimalització dels bikinis, que semblava exigir la seva extensió a la roba íntima. De l’altra, l’oportunitat de combinar el seu ús amb els pantalons de cintura baixa –que tenien per objecte exposar tant la peça com la pell– i els tops que deixaven al descobert la cintura.
El tanga, tot i la seva recent decadència, ha arribat a fer-se molt popular. Tant és així que el Vaticà –tot i la seva tradicional carrincloneria– li ha buscat un nom en llatí. És el de «Brevissimae bracae femineae» o el que és el mateix «calces curtes de dona», amb la finalitat, no hi pot haver una altra raó, que bescantar el seu ús en alguna encíclica dedicada a criticar el món, el dimoni i la carn.
El més interessant de tot plegat, ultra la connexió religiosa, és l’efecte que l’ús de la peça ha tingut en l’estètica íntima. En efecte, mai com ara no s’havia parlat tant de depilació púbica, o pública. Car d’això és tracta: de depilar aquelles parts que hom vol fer visibles en usar el tanga. Hi ha tota una literatura i nomenclatura: que si depilació brasilera o caribenya –cadascuna de les quals deixa més o menys pèl al voltant del que vostè imagina i jo vull dir–. En fi, que hem entrat en una nova forma d’art, l’art púbic, cridat a tenir –gaudir seria un verb més adequat– enorme transcendència. Al capdavall, mereix que la sociologia pari atenció a un fenomen estètic que va més enllà de l’exterioritat, car la tanga és exhibida en les desfilades de moda, però no allò que aquesta amaga.
El tanga no és, però, una peça de roba exclusivament femenina. També en porten els homes, per bé que el seu ús no es troba tan estès, potser per una qüestió d’acomodació del contingut. I tanmateix, estic segur que si el corrupte Camps, en lloc d’acceptar suborns en forma de vestits, únicament hagués acceptat –i exhibit púb(l)icament– un humil tanga amb els colors de la senyera valenciana, ens el miraríem amb millors ulls.