Avui fa dos anys que Estefania i Vicenç surten junts. Trivial, dirà algú, i tanmateix no ho és gens si hom té en compte que es tracta de dos adolescents, període durant el qual la inestabilitat de les relacions i els afectes és més aguda.
Un pensador va escriure, fa molt de temps, que hom no pot banyar-se dos cops al mateix riu, perquè aigües diferents flueixen a cada instant. Aquesta metàfora, tot i la seva antiguitat– reflecteix bé la nostra època. En el món laboral és debades esperar fidelitat i lleialtat, perseverança i compromís… Ningú no els dóna i ningú no els ofereix. Si hom no troba sinó contractes temporals i en precari, sous de misèria i explotació, a canvi no pot oferir altre que poc rendiment. Si la part contractant només espera trobar algú que faci la mateixa feina per menys diners, la part contractada no malda sinó per trobar-ne una altra amb més garanties. La «feina per a tota la vida» és ara un somni utòpic que ja només recorden els vells.
El món dels objectes pateix de la mateixa obsolescència. Es diu que, en molts casos, el límit de la durada i fiabilitat dels objectes ja està programat, a fi que el seu espatllar-se i caducar obliguin l’usuari a ser de nou consumidor. La frase «No hi ha res que duri cent anys» ja no és un tòpic sinó la veritat: avui no es fabrica res per a que duri perquè la roda del sistema econòmic exigeix, amb la seva fúria desbocada, que tot es renovi a fi que els diners canviïn de mans, aquesta vegada no pas de forma circular sinó en una sola direcció.
La fluïdesa, la inestabilitat i el caràcter competitiu de les relacions econòmiques s’estén al caràcter dels individus i a les seves relacions personals. Ja no resta cap àmbit verge de la influència del mercat. Quant al caràcter, com és possible desenvolupar una identitat, una personalitat sòlida i una història vital en una societat feta d’episodis i de fragments? Com perseguir objectius a llarg termini en una societat a curt termini?
I, finalment, quant a les relacions, la liquidesa –que no liquiditat–, dels vincles afectius, és ja gairebé norma. ¿Era possible, al capdavall, que cap aspecte de la vida humana restés exempt del que és un tret de la societat? Amor efímer, volàtil i sense duració, per bé que els amants se’l jurin etern. Es deia, fa temps, que donar el primer petó era fàcil, tant com difícil donar el darrer. Ara la facilitat s’ha estès als dos.
L’evolució de la nostra societat fa que es canviïn els valors fent que tot sigui com els mocadors de paper. Eines que no li donem importància, que són d’un sol ús i que realment poden i haurien de ser reemplaçables per altres més duradors, els mocadors de roba. En el cas de les parelles també passa el mateix. Que guay! Això ja sembla processos de la universitat!
Pel comentari de l’associació de cristians també m’ha semblat poc encertat, però… m’ha fet vindre un somriure burleta. Són aquests comentaris així els que alegren el dia.
L’evolució de la nostra societat fa que es canviïn els valors fent que tot sigui com els mocadors de paper. Eines que no li donem importància, que són d’un sol ús i que realment poden i haurien de ser reemplaçables per altres més duradors, els mocadors de roba. En el cas de les parelles també passa el mateix. Que guay! Això ja sembla processos de la universitat!
Pel comentari de l’associació de cristians també m’ha semblat poc encertat, però… m’ha fet vindre un somriure burleta. Són aquests comentaris així els que alegren el dia.
L’evolució de la nostra societat fa que es canviïn els valors fent que tot sigui com els mocadors de paper. Eines que no li donem importància, que són d’un sol ús i que realment poden i haurien de ser reemplaçables per altres més duradors, els mocadors de roba. En el cas de les parelles també passa el mateix. Que guay! Això ja sembla processos de la universitat!
Pel comentari de l’associació de cristians també m’ha semblat poc encertat, però… m’ha fet vindre un somriure burleta. Són els comentaris així els que alegren el dia a un.
Què trist no creure amb drags roses màgics i guaridors que ens salvaran de totes les misèries que aquesta societat genera a diari.
Què trist!
salut
La mitologia hi cregué i de res no li serví.
Tanmateix els humans som els únics que podem parlar amb un cert sentit de transcendència i eternitat, per alguna cosa deu ser.
Que bé que escriuus Ramon ! Ets el meu ídol !
Per cert, estic molt d’acord amb el que dius.
Lectura d’avui diumenge per contrarestar el baalisme efímer de Jezabel: 1 Reis 17.
Abans, ni la paraula era efímera. Ara, no hi ha consistència en res; només fredor com la del glaçó de la imatge.
Tot efímer en aquesta vida … i després la mort i el judici i l’infern etern…
Tot efímer menys Déu.
Què trist no creure en el Déu vivent i veritable manifestat en Crist-Jesús!
Amb tots els respectes, però trobo que el comentari de l’Associació de Cristians no és pertinent, això és, no té res a veure amb el contingut de l’article. Afirmar que Déu no és efímer és un acte de fe, no una reflexió sobre la vida. I en qualsevol cas, el meu bloc no és el lloc per a fer prosselitisme religiós.
proselitisme (una “s”)
Simplement és una altra visió del món on no hi lloc per a res efímer. És el contrast entre la filosofia del món i la fe cristiana autèntica.
Tots fem un “cert” proselitisme quan opinem públicament.
A mi l’única cosa que em molesta de la gent religiosa (o no) és quan diuen als demés el que han de creure. He estat llegint sobre el tema, hi ha més raons per pensar que pot existir un Déu que al contrari, però la gent que ho fa té tendència a ser bastant pesada, així que prou de molestar i fer propaganda religiosa siusplau.