LA CÒLERA D’AQUIL·LES

Una de les obres cabdals de la literatura europea, la Ilíada, s’enceta amb les paraules: «Canta, oh deessa, la còlera destructora d’Aquil•les el fill de Peleu, que va causar innombrables desgràcies als homes d’Acaia i va donar a Hades les ànimes de molts herois, els cossos dels quals van servir d’aliment als gossos i ocells del cel». El text és diàfan: del que es tracta és d’explicar el que s’esdevé quan un individu és posseït per una passió, en aquest cas la còlera o ira. Com a argument d’una narració no sembla gran cosa, i tanmateix és revelador del que els grecs d’aleshores pensaven de la força de les emocions.
Els personatges de la Ilíada sovint realitzen accions moguts per l’impuls del moment. Emocions com la ràbia, el temor, la pena o el desig són el reactiu d’accions irreflexives, més d’un cop eixelebrades, de les quals els seus actors tenen ocasió de penedir-se més endavant. Sembla com si els personatges no fossin sinó titelles d’unes forces interiors que els posseeixen sense deixar-los cap alternativa. La interpretació mítica és que aquestes forces eren directament inspirades pels déus mitològics, amb la qual cosa, si més no de cara a la galeria, el comportament dels herois quedava excusat.
Avui sabem –i ja fa molt d’això– que les emocions no les causen els déus sinó que formen part de la nostra naturalesa. Les emocions, com diu l’etimologia del terme, ens mouen. Però un atac de ràbia ens pot dur a ferir mortalment algú, un atac de gelosia ens pot fer fer un ridícul espantós, el desig de gratificació immediata que pot donar-nos una droga ens pot fer oblidar les conseqüències a llarg termini que tindrà per a la nostra salut, i l’excitació que experimentem jugant a la ruleta ens pot fer perdre tot el que tenim: diners i família.
Les emocions són necessàries per a la vida; en són la sal i el pebre. Francament, qui no hagi sentit mai la seva força arravatadora no és pas un ésser humà, i si algú pot dir que mai no hi ha cedit, que llenci la primera pedra. No es tracta de rendir-nos sempre als nostres afectes ni de reprimir-los fins a no sentir-ne cap. Una cosa seria esclavitud i l’altra insensibilitat. El terme mig, si n’hi ha, seria una certa capacitat per a moderar, reprimir i reconduir els nostres afectes. Alguns en diuen harmonia o equilibri interior, altres autodomini o voluntat; altres, finalment, govern de si mateix.